dilluns, 28 de febrer del 2011

Hola a tothom!

Sembla mentida...fa un any ereu vosaltres qui portava el carnestoltes!

Durant el ball després del pregó ha sonat el Baby, baby, baby, uuuuuuhhhh.... i hem intentat recordar aquella coreografia tan xula que ens vau regalar a tota l'escola a final de curs. No ens ha sortit tan bé com a vosaltres, però ho hem intentat!!!

Aish! Avui m'he recordat molt de tots vosaltres, de la Noemí, dels moments compartits. No està bé recorrer massa als records, però avui he sentit una mica de nostàlgia i tenia ganes de compartir-ho.

Ja sé que a molts de vosaltres us ha estat dur el canvi a l'institut. A tot costa acostumar-se, però no us oblideu mai de qui sou i què voleu. Us recordeu de les nostres classes d'educació per la ciutadania?
Allà vam aprendre a analitzar-nos, a nosaltres i als altres. I vam descobrir que cadascú, a la seva manera, és especial. Vosaltres ho sou, tots i cadascú no us oblideu.

M'encantaria que el divendres passessiu pel cole, a veure'ns, a ballar amb nosaltres! Tinc ganes de fer-vos una abraçada.
Un petó molt gran.
Rosana

dijous, 11 de novembre del 2010

Eii, com esteu???

Hola nois i noies!
Com va tot? A alguns de vosaltres us he anat veient, però de molts de vosaltres no sé res. Espero que hagi començat bé el nou curs i hagueu fet nous amics.
Nosaltres continuem com sempre...cole...nens...deures...controls.. ja sabeu. Tot i així em recordo molt de tots vosaltres. Us trobo a faltar. Vau ser un grup molt especial i vam gaudir molt tots junts. Recordo sobretot els dies d'educació per la ciutadania, les cançons que vam compartir, rialles, llàgrimes... ara no és el mateix.
I com que encara tinc ganes de compartir coses amb vosaltres, aquí us deixo el vídeo d'una cançó que estem treballant. La lletra parla d'un "giraluna", és a dir, d'algú diferent, que no segueix les normes, no fa el que fa tothom i porta una vida alternativa. Tots en algun moment ens hem sentit una mica "giralunas". Escolteu la lletra, val la pena.
Una abraçada ben forta per tots.

divendres, 3 de setembre del 2010

Nou curs i una cançó!

Un nou curs ha arribat... 

Aquest dimecres les "senyus" hem tornat de nou a l'escola per començar a preparar el nou curs de comença dimarts, però hi ha tantes coses que han canviat!!
Ara l'aula de música està al passadís on estàveu vosaltres l'any passat (a l'antiga classe de 5è), i la Rosana estarà al primer pis, a la meva antiga classe de música...
Hi ha moltes mestres noves i moltes mestres que han marxat cap a altres escoles, ja no hi ha la Noelia, ni l'Anna, ni la Mari Nieves, ni la Noemí...
Oh...la Noemí ja no està a l'escola! li ha tocat anar a fer de mestra a Badia del Vallès, i la Rosana i jo estem moooolt tristes perquè la trobarem moooolt a faltar! Igual que us trobem mooolt a faltar a tots vosaltres... Sort que alguns heu vingut a fer-nos una visita aquests dies! Ja sabeu que podeu venir quan vulgueu! i, us esperem perquè volem saber com us va el proper curs a l'Institut, com us va la vida, com us ha anat l'estiu, i, sobretot, veure'us!!

En una entrada del blog la Danae ens ha dedicat una cançó a la Noemí, la Rosana i a mi... i m'agradaria que la puguessiu escoltar tots, perquè trobo que és molt bonica, jo m'he emocionat molt escoltant-la...

Expliqueu-nos com us ha anat el primer a l'Institut i a veure si dimarts veniu a la tarda a explicar-nos-ho tot!! 


La cançó es diu "Volar" i el grup Los Zinkiyos y los Rebujitos
 


dimarts, 3 d’agost del 2010

Per les meves companyes...


Hace ya algunos años que creí haber encontrado en mí la vocación de ser maestra, pero la duda siempre hacía que me preguntase si verdaderamente serviría, si llegaría a estar algún día lo suficientemente preparada como para “formar personas” y cuando digo “formar” lo hago con todo lo que conlleva, haciendo referencia al arte de “dar forma al sujeto”, como si de figurillas de barro mojado se tratase. Son las manos del maestro como las de un alfarero que pule o añade la cantidad precisa de barro hasta realizar una bonita figura, que se terminará de modificar y finalmente secar bajo los calientes rayos de esta vida, al menos, así me gusta verlo a mi. Ahora, ya ha finalizado este curso y puedo afirmar que ha sido una experiencia muy gratificante.


Dicen que el primer día de cole para un niño o niña es duro... ¿Y para la persona que se adentra por primera vez en la figura de maestra tutora? Puedo afirmar que también lo es.

Recuerdo el primer día: una noche sin a penas dormir, un comienzo del día entre nervios, malestar, dolor de estómago... No exagero. Es así. Piensas en qué dirás al llegar, en cómo actuarás, en cómo serán tus nuevos compañeros ¿Y si no lo hago bien? ¿Y si no estoy a la altura de las circunstancias? Escalofríos de nuevo... Tengo que admitir que pensé en quedarme en casa, en ponerme enferma y mil y una historias más que todas llegaban al mismo final: tengo que ir al cole. Así que con la mejor cara fingida y cientos de mariposillas revoloteando por todo mi ser me adentré en estas cuatro paredes entre las cuales estabais todas vosotras. Así recuerdo el primer día y podría estar explicando y explicando experiencias, pensamientos, anécdotas… Pero mi intención no es esa, sino agradeceros todo lo que os tengo que agradecer y lo haré de la forma más breve posible: ningún inicio es fácil y no hay nada que me fastidie más que tener que expresar algo importante y no saber qué palabras elegir, por ello, simplemente daros las gracias por haber confiado en mi, por haberme apoyado, explicado incluso enseñado porque puedo afirmar que al igual que cada uno de mis alumnos vosotras también habéis sido mis maestras.

Respuestas a mis preguntas, soluciones a mis interrogantes y lo más importante: el lenguaje no verbal; una mirada, una sonrisa, un pequeño gesto de compañerismo, por todo ello, gracias, y porque hay silencios más expresivos que mil palabras... Llenos de significados, de sentimiento porque entenderse y llevarse bien con alguien es simplemente una cuestión de piel y yo me he sentido parte de este proyecto, de este equipo, parte de vosotras. No os entretengo más, solo concluir diciéndoos que a mi me gusta pensar que las despedidas son bonitas, que son el broche que le pones a algo muy intenso que te ha hecho muy feliz, pero esto no es ni mucho menos un colorín colorado este cuento se a acabado, sino un hasta muy pronto y de nuevo, mil gracias.

Noemí

dimecres, 21 de juliol del 2010

Les vacances

Hola nois!!

Com van les vacances? Jo acabo de tornar de viatge. He fet un creuer pel Mediterrani. M’ho he passat molt bé. Com ja sabeu que m’agraden molt els volcans vam anar a visitar el Vesuvi...recordeu? Aquell volcà que va fer una erupció molt violenta i va tapar tota la ciutat de Pompeia. Va ser una visita molt interessant! Si estiguéssim a classe us explicaria moltes anècdotes que per aquí no puc explicar...jeje, com per exemple quina senyal utilitzaven els romans per indicar la direcció d’un bordell (busqueu al diccionari).

Aquests dies he aprofitat per llegir i descansar una mica. Tot i així m’he recordat molt de vosaltres i també de les meves companyes. Avui en llegir tot el que heu escrit també m’he emocionat. Ha estat un any ple d’experiències per tots i penso que mai tindré un grup com vosaltres.

I per animar-vos una miqueta aquí us deixo una cançó que coneixeu i que se que us agrada.




dimarts, 22 de juny del 2010

El meu comiat

Nois que sapigueu que heu estat com si la meva segona família i que tinc molts records bons en la meva ment que sempre recordaré.
Tots vosaltres que no us  veure més en les classes perquè anem a diferents instituts que sapigueu que aquest any 2009 - 2010 m'ho he passat molt bé amb vosaltres.


A la Noemi, la Rosana i la alba que an donat tot per nosaltres els vull donar un gran record de la meva part













Att: Meritxell 





Fins ara...

Vet aquí que ja s'han acabat les classes. Recordo quan al setembre encetavem el nou curs i encara vèiem l'estiu i aquest final tan llunyà.
Els comiats són difícils per tots, per a mi aquest any ho serà especialment. Marxeu de l'escola a obrir-vos nous camins, us heu fet grans. Estic molt orgullosa de veure com heu anat creixent com a persones.
Hem compartit tants moment! Alguns bons i d'altres no tant, però així és la vida. Hem omplert els dies amb exercicis, rialles, cançons, algunes "bronques", llibres, poemes, abraçades, notes a l'agenda, plors... tot allò que passa durant el curs escolar i que ara recordem amb certa nostàlgia.
Vull donar-vos les gràcies a tots per ser tan bons alumnes. Dóna sentit a la nostra feina.
I també a la Noemí i l'Alba que m'han donat sempre el seu suport i s'han implicat en cos i ànima.  Des del principi han anat omplint aquest blog donant-li vida i sentit a tot el que hem fet. Ha estat una sort per mi tenir-les com a companyes. He aprés molt d'elles, són unes "senyus" genials!!
Us desitjo a tots molta sort a l'institut i vull recordar-vos que sempre podreu comptar amb mi. Cadascú de vosaltres és especial i us portaré sempre al cor.
Us trobaré molt a faltar.....
Us estimo!!
Rosana